Aquest és el segon llibre que escric dintre de la col·lecció «Aprendre de Lletra». La idea original d’Entre llits teixim la vida, aquest nou relat, ha estat del meu marit. Va ser qui, arran d’una situació, érem a l’hospital, als peus del llit d’una germana, quan ell li va comentar: Quina sort que no tinguis companyia...però, després, reflexionant, va pensar que, si un pacient està acompanyat per un altre, ambdós poden treure vivències molt especials d’aquesta situació. D’aquí que em suggerís escriure aquest relat que ara teniu a les mans. Ho vaig trobar una experiència engrescadora. Tots els personatges que intervenen, encara que són reals com la mateixa vida, són inventats. Les experiències hospitalàries, que podrien ser inventades, són reals, les meves. Expliquen els diferents recorreguts que he fet per hospitals i els motius que m’hi han conduït. També s’ha d’observar que l’autora, jo, no m’he entretingut massa en les descripcions, ni dels llocs, ni de la gent... he mantingut l’estil de relat en el qual em sento còmoda i on el diàleg se suposa, ja que, en cap cas està remarcat per cap signe ortogràfic que ho indiqui. Com en el primer, m’he permès algunes llicències: he posat a una mateixa planta i habitació pacients que pels seus motius d’ingrés potser haurien hagut d’estar hospitalitzades de manera diferent; cadascuna allà on li toqués segons el seu mal. De fet, abans de ser traslladades a planta ja han passat per urgències, o UCI o per l’especialitat que els corresponia segons la gravetat o no del seu estat i de les primeres atencions mèdiques que hagin hagut de rebre: cures, cirurgia... És després d’aquests primers ingressos quan són traslladades a la planta de convalescència, «Conva» entre els professionals, on les atencions i revisions es converteixen en imprescindibles, periòdiques però no urgents. De la mateixa manera l’estada de les pacients a l’hospital no sempre es correspon a l’estada mitjana habitual de les seves patologies. La protagonista, la Marga, havia de tenir aquestes companyes perquè li donessin noves i diferents maneres de veure la vida. La fortalesa, l’esperança, l’acceptació, la superació, la determinació, l’amistat sobtada, la fidelitat, l’amor, el dolor, els canvis… tot plegat, altres formes i coneixements de vida. M’ha interessat que fos així. També he donat la personalitat i característiques de l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. També m’ha interessat. Una altra qüestió ha estat el fet d’incorporar al diccionari de correcció paraules que jo sé que no són correctes en català però que sovint les fem servir com xupito, porai i d’altres que ja anireu trobant, com algun diacrític; ara sí, ara no. Me’ls podeu tornar? Qui hagi llegit el primer llibre, A la meva néta, hi trobarà llocs comuns i entendrà el perquè. Sortint-me del meu costum de fer molts preàmbuls, pròlegs i consideracions, aquest, el deixo aquí.